Paradoxalment, era més probable l’aplicació d’un segon 155 contra Catalunya abans de les mobilitzacions contra la sentència que no pas ara. La liquidació de l’autogovern català, l’any 2017, va resultar inesperadament fàcil per a l’Estat, que hi va trobar tota la col·laboració no només dels funcionaris, sinó fins i tot dels responsables polítics de segon nivell. Tot plegat, amb els carrers buits i els partits i entitats independentistes escapçats. Però ara el panorama és molt diferent, vista la sentència un 155 encendria encara més els ànims i ni tan sols és probable que els responsables polítics actuals del Govern català abandonessin mansament els despatxos. L’Estat hauria de convocar o bé unes eleccions que l’independentisme tornaria a guanyar -potser amb una candidatura unitària- o bé assumir des de Madrid la governació d’una Catalunya ingovernable. Tot això quan, en la pràctica, la resposta al carrer ha desbordat completament partits, entitats i institucions. A Madrid acabaran enyorant la temperança de Carles Puigdemont.
En qualsevol cas, agradi molt, poc o no gens, la realitat evident és que els Mossos col·laboren en la repressió amb el CNP i la Guàrdia Civil i la hipòtesi d’estar dirigits des de Madrid canviaria ben poc el resultat final als carrers. O sigui que qualsevol mesura excepcional de control seria redundant o, dit en altres paraules, pura propaganda. Al contrari, el Govern català, a hores d’ara, s’ha convertit en poc més que una closca política buida, una pantalla que esmorteeix el xoc directe entre l’Estat i les desenes de milers de manifestants.
Fins i tot el missatge de Pedro Sánchez d’aquest dimecres s’ha quedat bastant més ençà de l’a por ellos habitual. L’Estat ha perdut la iniciativa.
