La crisi profunda en què vivim no té res de positiu, excepte les lliçons que se’n puguin extreure. En aquest sentit, políticament, queda clar que, des del punt de vista de l’Estat, l’autogovern de Catalunya és una opció purament graciable, graduable a voluntat i sempre temporal. En aquests últims anys hem après que les institucions catalanes decauen en les seves funcions en cas de conflicte amb l’Estat i, com ara, també en el supòsit d’una crisi profunda. Ni tan sols els àmbits exclusius més rellevants, com són sanitat, ensenyament o policia, se salven de l’ocupació per dalt en qualsevol moment que es decideixi des de Madrid. És així en els períodes en què el poder el té el PP i també és així quan governen el PSOE i Podemos. El mateix val per a les represàlies polítiques; són permanents, al marge de qui governi. A partir d’aquí, una negociació real no pot entrar en els paràmetres polítics de cap govern espanyol.
Una segona lliçó, dolorosíssima, és que l’Estat espanyol no té ni voluntat ni recursos per protegir la seva ciutadania. Els milers de morts i el primer lloc mundial als rànquings del Covid-19 demostren que la reacció militarista i autoritària de l’Estat no fa més que incrementar els terminis i el patiment. D’altra banda, un estat amb els nivells d’endeutament de l’espanyol és incapaç d’assegurar una represa creïble de l’economia. Des de Madrid, l’únic que s’ha fet és avalar préstecs amb els fons dels propis bancs. No hi ha més esperança que Alemanya i els països del Nord d’Europa s’avinguin a assumir -amb la fórmula que sigui- una part del deute espanyol, eternament impagable.
I en tercer lloc, queda clar que una aturada total de l’economia d’una setmana o deu dies seria un peatge relativament lleu, vista la crisi actual. Una dada que no passarà desapercebuda de cara a la represa, inevitable, del conflicte crònic entre Catalunya i Espanya.
