A la Casa Reial deuen celebrar-ho i considerar-ho una jugada mestra. Joan Carles de Borbó marxa d’Espanya i, així, ‘todo atado y bien atado’. Però realment és la pitjor maniobra possible, perquè, amb la seva sortida, la Casa Reial assumeix que l’emèrit ha comès actes il·lícits. Clar, que perquè fos així caldria un mínim d’esperit crític en la societat espanyola i, per tant, en el govern i partits polítics de l’Estat. No n’hi hauria d’haver prou amb la fugida de Joan Carles per la porta de darrera, amb una carteta perfectament -i ridículament- calculada enviada al seu fill Felip VI on, a més, es posiciona com a víctima.
“Lo siento mucho, me he equivocado, no volverá a ocurrir”, va dir Joan Carles just després que es fes públic que, en plena crisi econòmica, el rei dels espanyols es va trencar el maluc mentre es trobava caçant elefants amb la seva amant a Botswana. Però en la missiva enviada ara al seu fill, l’emèrit no reconeix en cap moment el què ha fet, ni assumeix cap tipus de culpa o responsabilitat. Mentrestant, els rapers Valtonyc i Pablo Hasel estan condemnats per enaltiment del terrorisme i injúries a la corona espanyola per, entre d’altres coses, denunciar i opinar sobre la corrupció de la monarquia espanyola.
Si Espanya fos vertaderament un país democràtic i modern, la llista de decisions que s’haurien de prendre a partir d’ara en relació a Joan Carles I, i també a la monarquia, seria infinita, exigent i implacable. Investigar l’emèrit i jutjar-lo, d’entrada. “Los españoles han echado al último Borbón no por Rey, sino por ladrón”, va dir l’escriptor Valle-Inclán parlant d’Alfons XIII, avi de Joan Carles. I sant tornem-hi amb la mateixa història pràcticament un segle després! El pare de Felip VI, però, encara manté la condició d’emèrit -que, literalment, vol dir “pels mèrits”-. Seria també mínimament senyal de regeneració treure-li aquest títol.
I, per últim, no és aquest el precís moment per a un referèndum sobre la monarquia? Seria l’única possibilitat de, finalment, fer caure el règim del 78, que la monarquia tan bé encapçala, conserva i representa. Però, no ens enganyem, el més probable és que res de tot succeeixi. Ja ho ha deixat clar Pedro Sánchez aquest dimarts al migdia: “No s’han de jutjar les institucions, sinó les persones”, ha avisat el president espanyol. De fet, segurament el cas del comissionista Joan Carles acabarà com s’extingeixen assumptes d’aquesta índole sempre a Espanya. Amb el mateix final que va tenir el torturador franquista Billy El Niño, que va morir feliçment sense que se li retiressin les medalles.
