Cal ser sempre molt conscient del context. Probablement, si el Canadà o el Regne Unit haguessin situat la integritat de les seves fronteres fora de la democràcia, amb repressió violenta i tota mena de persecucions i amenaces, és probable que el Parti Québécois i l’SNP escocès haguessin entrat en un estat de profunda desorientació estratègica. Madrid ha confirmat, per la via dels fets, que l’Estat no acceptarà cap itinerari democràtic cap a un referèndum d’autodeterminació i que qualsevol disidència haurà d’afrontar les penes més dures del Codi Penal.
Això significa que la conversió de Catalunya en una República només podrà arribar per la via dels fets, després de posar contra les cordes al propi Estat espanyol. A Madrid els importa un rave quina composició tingui el Parlament de Catalunya i encara menys quanta gent es manifesti al carrer, o sigui que l’única manera de superar la situació actual és una insurrecció massiva o una vaga general de llarga duració. L’estratègia, per tant, s’ha d’orientar a crear les condicions per aquest tipus d’escenari. Simplement, no hi ha vies alternatives.
A dia d’avui aquesta rebel·lió (sí, això sí ho seria) no sembla viable, com a mínim de moment. I una vaga general sense el suport dels grans sindicats costa d’imaginar, almenys mentre les centrals sindicals majoritàries siguin les d’àmbit estatal. L’estratègia, per tant, s’ha de repensar des d’aquests paràmetres, molt diferents dels de la revolució dels somriures i els clavells.
