La nova presidenta de la Diputació de Barcelona, Núria Marin, ha plantejat un debat interessant, en despejar el llaç groc de la façana. Segons ella, ha ordenat la retirada d’aquest emblema per l’alliberament dels presos perquè “els símbols han de servir perquè tots els ciutadans s’hi sentin reflectits, no per dividir, sinó tot al contrari”. El llaç, certament, és una proclama antirepressiva que hi ha una part de la societat catalana que no comparteix, probablement la majoria dels que voten el partit on milita la presidenta Marin, més els que donen suport al PP i Ciutadans. Numèricament, són una fracció important, que va arribar al 43,45% dels vots a les eleccions del 21D.
Presumiblement, aquest 43,45% tampoc no se sent representat per l’estelada i té com a referents la bandera espanyola bicolor -la que va guanyar la Guerra Civil- i la institució monàrquica que es va encavalcar amb el tardofranquisme. Aquests símbols, però, tenen una simpatia minoritària dins la societat catalana. Sense estudis seriosos que ho confirmin, és raonable pensar que ningú no vota JxCat, ERC, CUP o els comuns si es considera monàrquic o porta la bandera bicolor al canell.
Comparteixo el raonament de Núria Marin, els símbols no han de dividir. O sigui que seria una proposta assenyada i consensuable que la senyera sense estel, que sí representa a tothom, onegés en solitari a totes les institucions, en tot cas -si tothom ho veu clar- acompanyada de la blava europea. Els símbols de part -el llaç, l’estelada, la tricolor, la bicolor o qualsevol altre- són perfectament legítims, però divideixen en la mateixa mesura. Ara, a la Diputació, només hi ha els emblemes que representen la part dels catalans que pensen com Núria Marin. Ni tan sols els de tots els que governen la Diputació.
