Marchena, Zaragoza, Lamela, Llarena… Tots aquests noms són protagonistes essencials de la política catalana. Ni es presenten a les eleccions ni els cal per manar, perquè ells són els que administren el poder de l’Estat sobre els partits, les institucions i els ciutadans de Catalunya. Aquesta gent -els noms concrets són el de menys- són els que han decidit, per exemple, que els membres del Govern anterior s’estiguin a la presó sense judici i els que han convertit, per la seva cara, milers de policies armats i violents en víctimes atemorides dels votants de l’U d’Octubre. Tot s’hi val. Cap de nosaltres els importa.
Només hi ha un límit: Waterloo. Carles Puigdemont i el seu equip polític i jurídic -com els de la resta de l’exili- mantenen una intensíssima feina de denúncia que a Madrid no saben ben bé com contrarrestar. Puigdemont ha aconseguit, ni més ni menys, que el sistema jurídic de la República Federal Alemanya hagi entrat en el fons de la suposada violència i els jutges espanyols s’hagin hagut d’empassar les seves euroordres, que retiren amb el mateix posat que marxen els friquis ofesos dels platós madrilenys. L’exili belga és l’únic límit, l’amenaça latent que fa que Marchena intenti semblar alguna cosa semblant a un jutge per la tele, mentre amaga els pals i les coces dels seus policies rabiosos, les arbitrarietats contra el Parlament i aquesta legislació electoral a mida.
No només això. Ara faran sentències a mida, amb les gradacions que els semblin, els trasllats a Catalunya que els doni la gana i els beneficis penitenciaris que els passin pels nassos. Tot per la seva pàtria… En definitiva, Puigdemont és el que queda dempeus de la jornada de l’U d’Octubre. La pica catalana a Flandes.
