La lliçó del nacionalisme espanyol

“La prioritat no és la República, sinó afeblir-se l’un a l’altre i comptar els dies que falten per a unes eleccions. Autonòmiques, és clar”

Si l’unionisme té una virtut remarcable, és la unitat d’acció quan es tracta d’esclafar el veritable adversari polític. Esdevé un bloc sense fissures si té al davant qui posa en perill el seu sistema de repartiment de poder i de privilegis. La justícia, la policia, l’exèrcit, les elits econòmiques i els partits polítics del règim reaccionen exactament igual davant de l’odiat independentisme. Sense contemplacions, des de les clavegueres i des de les institucions, amb una exhibició d’unitat increïble. Ho han demostrat l’1-O, al Senat amb el 155, al judici contra els presos polítics, a l’Ajuntament de Barcelona... És aquesta convicció que a l’enemic només se’l venç des de l’acumulació de forces, i si cal amb l’ús de la violència física i/o política, que el nacionalisme espanyol ha mantingut en vida un Estat artificial que al llarg de la història ha patit grans daltabaixos. Per sobre de qualsevol pugna electoral hi ha la supervivència del règim. Escenificaran un combat, però no el deixaran caure.  

Una unitat d’acció que contrasta amb la poc dissimulada lluita per l’hegemonia electoral per part d’ERC i JxCAT per sobre de qualsevol altre objectiu de país. O almenys això fan que sembli. Ni governs legítims, ni mandats de l’1-O, ni ampliar la base: després del 26M, uns i altres han pactat amb el 155 per fotre-li la cadira a l’altre en una trentena de municipis i a la Diputació de Barcelona. Per venjança, per competència electoral, per escalfar cadires... per tot, menys per complir amb l’encàrrec que els han fet dos milions de ciutadans cada vegada que han estat cridats a les urnes. De la unitat de l’1-O es va passar a un Govern de JxCAT i ERC impostat, en guerra des del primer dia i escapçat de forma irreparable des que el Parlament no va sotmetre a votació la investidura de Carles Puigdemont per por a les conseqüències legals vingudes de Madrid.

 

I tots ben tornats a la Catalunya autonòmica, on es regalen espais de poder claus a qui et vol aniquilar o s’hi pacta per enfonsar el soci de Govern. Hom té elements per pensar que la prioritat no és la República, sinó afeblir-se l’un a l’altre i comptar els dies que falten per a unes eleccions. Autonòmiques, és clar. Mentrestant, la gent de bona fe tornarà a omplir els carrers per la Diada demanant unitat.

 

Comentaris