La lliçó del 20 de setembre

“A les eleccions els partits triaran entre seguir avançant junts o canalitzar la frustració en pactes autonòmics amb el 155”

“L’independentisme ha de gestionar la frustració”. És el consell més recurrent que l’unionisme es permet donar per menystenir les aspiracions democràtiques de dos milions de catalans i alhora excusar l’actitud repressiva d’un Estat en el qual l’autodeterminació no pot passar de ser pura retòrica. En el moment en què algú ha gosat transformar aquesta retòrica en política efectiva, ha acabat entre reixes, desterrat o amenaçat. I és cert que hi ha frustració en el moviment, però no tant perquè no s’ha materialitzat la República com perquè l’independentisme institucional, inclosa la CUP, no ha estat a l’altura del carrer i ha posat per davant els interessos partidistes als de país, malgrat que tant l’1-O com el 21-D el vot que els van atorgar reclamava unitat estratègica i confiança, no guerra i desconfiança. L’independentisme al carrer és pacient i ha entomat amb dignitat que el procés no hagi anat més ràpid a causa de la repressió de l’Estat. Però els dirigents polítics que es mantenen en guerra tot esperant unes noves eleccions autonòmiques potser esgoten la seva paciència ben aviat.

Al carrer i als despatxos saben que la unitat estratègica i la confiança van permetre derrotar i humiliar un Estat i les seves clavegueres en només deu dies. Entre el 20 de setembre i l’1-O del 2017, ningú no preguntava què feia l’altre i ningú no qüestionava l’altre, perquè ningú no dubtava que tirar endavant el referèndum malgrat el setge brutal d’un Estat era sinònim de dignitat democràtica. Els protagonistes d’aquells deu dies, molts dels quals són a la presó i a l’exili, són ben conscients que si després de l’1-O s’hagués mantingut aquella confiança cega entre partits, entitats de la societat civil i voluntaris sense tenir en compte cap sigla, molt probablement ara l’independentisme no estaria en una posició de tanta debilitat ni hauria entregat la iniciativa política a Madrid a canvi d’absolutament res.

 

Arribar a unes noves eleccions en guerra probablement satisfaria els desitjos dels aparells dels partits de tornar als pactes autonomistes –tripartits i sociovergències-, però l’independentisme a peu de carrer voldria una majoria absoluta indiscutible perquè no hi hagués dubte sobre la tria d’aquests partits: seguir avançant junts o donar la raó a l’unionisme i canalitzar la frustració en pactes com si no hagués existit ni l’1-O ni el 155. 

 

Comentaris (7)
Pica soques Fa 3 mesos
Clar que calen eleccions. Després de caure caretes, cal saber quans som a cada banda i acceptar la realitat i recomençar amb nous lideratges i nous partits si cal.
Los nuevos unionistas Fa 3 mesos
Últimamente el secesionismo reclama tanto la unidad de los partidos y otras hierbas indepes con tanta fe que deberían llamarse unionistas o, para distinguirlos de los otros, los neo-unionistas-indepes, o algo así.
Cómo periodista apesebrada y vividora de subvenciones, deberías saber de sobras la diferencia. Fa 3 mesos
El 1-O fué una charlotada y no sirvió absolutamente para nada (pudiste comprobar el caso que hizo el resto del mundo); mientras que el 155 ha marcado el camino, nunca más habrá una DUI y podrán repetirlo las veces que quieran.
Carles Viñals Casado Fa 3 mesos
Els camins de l'error són infinits; el de la veritat, només un. La mentida té per servidors discursos llargs i confusionaris; a la veritat no li calen sinó poques paraules senzilles a l'abast de la gent senzilla i neta de cor. Gràcies, Gemma, per haver-nos-les dit.
APAÑAMELAPELA Fa 3 mesos
ANC i Òmnium que espereu per posar-vos d'acord i escoltar la veu del poble ? El poble vol la "INDEPENDÈNCIA", ja no confia en els partits polítics. SEGUIM !!! II*II INDEPENDÈNCIA II*II
Gabi Fa 3 mesos
Aola nagai eleione. Eleione ara cai muxo mà inepenetimo ero no he iente mu repreentao no pai uțo. Poce no repreentaria la oieá. Tie dabé na alía a to ee etimiento. Pue hé la ANC omo paitio, pue hé otro paitio lö cai ara floito. La coa é celeione ara nanai.
Encara no hem tocat fons del tot... Fa 3 mesos
Ara mateix unes noves eleccions autonòmiques només garanteixen tornar encara més cap al regionalisme i que l'Iceta sigui el nou President de Catalunya i el PSOE la força imperant a Catalunya, manant en solitari o podent triar el company de govern que desitji.(podemos, Ciudadanos, erc o JuntsxCat).