La lliçó del 20 de setembre

“A les eleccions els partits triaran entre seguir avançant junts o canalitzar la frustració en pactes autonòmics amb el 155”

“L’independentisme ha de gestionar la frustració”. És el consell més recurrent que l’unionisme es permet donar per menystenir les aspiracions democràtiques de dos milions de catalans i alhora excusar l’actitud repressiva d’un Estat en el qual l’autodeterminació no pot passar de ser pura retòrica. En el moment en què algú ha gosat transformar aquesta retòrica en política efectiva, ha acabat entre reixes, desterrat o amenaçat. I és cert que hi ha frustració en el moviment, però no tant perquè no s’ha materialitzat la República com perquè l’independentisme institucional, inclosa la CUP, no ha estat a l’altura del carrer i ha posat per davant els interessos partidistes als de país, malgrat que tant l’1-O com el 21-D el vot que els van atorgar reclamava unitat estratègica i confiança, no guerra i desconfiança. L’independentisme al carrer és pacient i ha entomat amb dignitat que el procés no hagi anat més ràpid a causa de la repressió de l’Estat. Però els dirigents polítics que es mantenen en guerra tot esperant unes noves eleccions autonòmiques potser esgoten la seva paciència ben aviat.

Al carrer i als despatxos saben que la unitat estratègica i la confiança van permetre derrotar i humiliar un Estat i les seves clavegueres en només deu dies. Entre el 20 de setembre i l’1-O del 2017, ningú no preguntava què feia l’altre i ningú no qüestionava l’altre, perquè ningú no dubtava que tirar endavant el referèndum malgrat el setge brutal d’un Estat era sinònim de dignitat democràtica. Els protagonistes d’aquells deu dies, molts dels quals són a la presó i a l’exili, són ben conscients que si després de l’1-O s’hagués mantingut aquella confiança cega entre partits, entitats de la societat civil i voluntaris sense tenir en compte cap sigla, molt probablement ara l’independentisme no estaria en una posició de tanta debilitat ni hauria entregat la iniciativa política a Madrid a canvi d’absolutament res.

 

Arribar a unes noves eleccions en guerra probablement satisfaria els desitjos dels aparells dels partits de tornar als pactes autonomistes –tripartits i sociovergències-, però l’independentisme a peu de carrer voldria una majoria absoluta indiscutible perquè no hi hagués dubte sobre la tria d’aquests partits: seguir avançant junts o donar la raó a l’unionisme i canalitzar la frustració en pactes com si no hagués existit ni l’1-O ni el 155. 

 

Comentaris