L’última visita de Pedro Sánchez a Catalunya, a les Jornades del Cercle d’Economia de Sitges, ha certificat definitivament -per si encara calgués- el fracàs estructural de les elits catalanes, amb influència zero a Madrid i un desprestigi creixent entre la pròpia societat catalana. El president espanyol va ignorar la mà estesa del vicepresident Aragonès, però això és una constant de la política espanyola. El que no era tan evident és que menystindria totalment el discurs de la part més pròxima al sistema madrileny de l’empresariat català, que és el propi Cercle d’Economia. Allà hi havia la flor i la nata dels líders empresarials que, obedientment, van deslocalitzar les seves seus corporatives al toc de xiulet de Madrid, els aliats més fidels de les tesis i l’estratègia de l’Estat. Però res de tot això no va moure al president espanyol a dedicar ni una sola paraula al discurs de Juan José Bruguera, president del Cercle, que li demanava “negociació i pacte” i “vies de sortida” per a un “problema polític”. Ni cas.
La desorientació d’aquesta part de l’empresariat català, la més depenent de l’arbitrarietat estatal, és tan evident que comencen a notar-se els efectes de la pròpia confusió. La derrota humiliant dels seus candidats a la Cambra de Comerç de Barcelona n’és un exemple notori, però també ho és el fracàs de l’operació que havia de portar Manuel Valls a expulsar Ada Colau de l’alcaldia de Barcelona i que ha acabat amb el polític –soi-disant ‘de les elits’- oferint els seus escassos regidors a la mateixa Colau “a canvi de res” per por a un independentisme que fa temps que guanya totes les eleccions.
Les elits ho són si dirigeixen una societat. Si només administren les relacions amb el poder metropolità el seu poder és delegat i, per tant, graciable. I aquí és on rau la seva decadència política no ja a Madrid, sinó també a Catalunya.
