Ara fa just 80 anys, l’1 de setembre de 1939, un grup de sis SS, disfressats de camperols polonesos, va atacar i ocupar l’emissora de ràdio de Gleiwitz, una localitat alemanya prop de la frontera amb Polònia. Van radiar un discurs antialemany i van abandonar les instal·lacions deixant allà el cadàver de Franz Honiok, un pobre pagès que havia participat en alguna concentració nacionalista polonesa i que havia estat detingut el dia abans per la Gestapo. Hitler en va tenir prou amb aquest atac de falsa bandera per declarar la guerra a Polònia. En una setmana, la Wehrmacht estava a les portes de Varsòvia.
Allà va començar la Segona Guerra Mundial, cinc mesos després que acabés la Guerra Civil amb victòria feixista. S’ha estudiat molt aquest gran enfrontament que va acabar en sentir contrari al de la confrontació espanyola. La victòria de les democràcies sobre el nacionalisme (feixistes italians, nazis alemanys, francesos de Vichy i multitud de variants locals) és, encara ara, el punt de partida de la legitimitat de les institucions democràtiques de molts països europeus, com França i Alemanya.
Tota Europa? No. Una illa irreductible de feixistes -falangistes, en la versió nacionalista espanyola- va resistir la marea democràtica i va consolidar la seva dictadura més enllà de 1945. Un desastre històric que alguns europeus encara estem pagant i que fa que l’Estat espanyol mantingui centenares de milers d’assassinats enterrats com gossos als revolts dels camins i un mausoleu de lloança al tirà. Un estat amb fòbia memorística, que s’enorgulleix de genocidis del passat -jueus, àrabs, nadius americans, població civil del Rif…- i que practica sistemàticament un revisionisme castellanista incompatible amb la historiografia internacional. Un sistema polític que nega nacions com la catalana i ataca violentament la seva població amb urnes a les mans. 80 anys més tard, el falangisme continua impregnant la ideologia oficial d’un estat que és capaç de l’immens cinisme d’atribuir-se com a propis els voluntaris que La Nueve que van entrar a París, però no a Madrid.
