Cada cop li és més difícil al monarca espanyol que el convidi algú a Catalunya. Després de l’abandó de Girona, per pura impossibilitat d’esquivar el rebuig social, Felip de Borbó s’ha hagut de refugiar en les elits barcelonines que encara estan disposades a fer-se la foto del besamà en alguna sala tan allunyada com sigui possible del carrer. Són pocs, certament, però representen una certa Catalunya madrilenyista, la que connecta amb els pactes i privilegis de la transició i més enrere. Són els que encara són capaços, sense empassar saliva, de fer-li la pilota al monarca i dir estupideses del tipus “la corona sempre ha estat ambaixadora de la ciutat” o “el rei ha mostrat la seva comprensió…”
Però si la junta de Barcelona Global ha tingut estómac per cedir la seva imatge a la causa monàrquica, d’altres vassallatges encara han estat una mica més vergonyants. El degà del Col·legi d’Advocats de Tarragona, Manel Albiac, ha estat l’únic del territori que s’ha presentat al palauet Albéniz a la crida borbònica. L’il·lustre degà ha evitat, una mica d’amagatotis, que la decisió passés per l’assemblea ni la Junta, un fet que ja ha generat un conflicte intern dins del col·lectiu de juristes tarragonins. Josep Sànchez-Llibre, president de Foment, també s’hi ha deixat caure. I ningú més.
Ni la Generalitat, ni l’Ajuntament de Barcelona, ni la nova Cambra de Comerç… Felip de Borbó ha hagut de ser convidat a Barcelona pel Consorci de la Zona Franca, una entitat estatal. En fi, que en una República Catalana el sobirà espanyol hauria tingut una rebuda de molt més nivell. Seguríssim.
