S’ha analitzat fins al microscopi la jugada -espectacular, cal reconèixer-ho- que ha permès a Ada Colau continuar com a alcaldessa. Lògic, es tracta de Barcelona. Però la connexió Colau-Collboni-Valls no deixa de ser una acció audaç en el pissarrí de l’unionisme d’Estat, sempre implacable. En canvi ha passat pràcticament desapercebut el moviment tectònic que ha patit l’electorat de Terrassa, la tercera ciutat de Catalunya i una peça clau en el mapa del PSC, que portava ni més ni menys que quaranta anys ininterromputs governant. A Terrassa s’ha imposat, uniformement, una candidatura local, que ha guanyat tant a barris on l’únionisme arriba al vuitanta per cent com, també, a zones de la ciutat on els partits independentistes sumen un setanta per cent dels vots en d’altres eleccions. Sigui com sigui, el fet és que Jordi Ballart, l’actual alcalde, s’ha imposat nítidament a llocs on, a l’urna del costat, ha arrasat Carles Puigdemont i a indrets on aquesta mateixa urna es va omplir en favor de Josep Borrell. Vejats miracle!, que diria Anselm Turmeda.
La gran paradoxa és que Jordi Ballart sorgeix del mateix PSC que acaba de derrotar. El nou/vell alcalde va dimitir, el novembre de 2017 -just després de l’empresonament de molts dirigents independentistes- perquè el seu partit va donar suport a l’aplicació del 155. “El PSC ha anat perdent la “S” de socialista i la “C” de Catalunya”, va dir en aquell moment. Des d’aleshores s’ha dedicat a fer campanya porta per porta, barri per barri, d’una proposta de ciutat que incorpora una base nacional senzilla, però inequívoca: “Jo no sóc independentista, però sí demòcrata i defenso que no hi hagi presó contra les idees. I això la gent dels barris, quan se’ls ho explica i no se’ls contamina, ho entén“… Prop de trenta mil vots i deu regidors.
A Ballart l’han votat prioritàriament pel projecte local; per terrassenquisme, si es vol. Però també perquè ha trobat el mínim comú múltiple nacional, que vol dir democràcia i legitimació equivalent per als dos projectes polítics. Un unionisme demòcrata vist amb simpatia per un independentisme possibilista. Com a mínim una finestra d’oportunitat política que caldrà seguir de prop.
