Des del seu naixement el 2012, els aparells dels partits independentistes han intentat influir en les decisions de l’Assemblea Nacional Catalana, i fins i tot prendre’n el control. Per prémer l’accelerador o per frenar, com a arma de lluites internes o com a escut per parar determinats cops. De vegades sense que les cares més visibles dels partits i els grups parlamentaris en fossin conscients, i de vegades en total connivència, el cert és que l’ANC ha hagut de fer molts equilibris i esforços per no acabar essent una eina política més i mantenir-se com una eina estrictament de lluita cívica al carrer.
Una independència d’acció imprescindible per poder exercir la veritable funció de l’entitat, pressionar l’independentisme institucional perquè doni compliment a les reivindicacions populars contrastades a les urnes. A la sala de màquines de l’ANC hi ha milers de persones voluntàries que piquen pedra cada dia al seu poble, sense que importi gens si el company ha votat la CUP, JxCAT, ERC o qualsevol altra opció. I aquesta és precisament la clau de l’èxit de les accions de l’ANC, inclosa la manifestació de la Diada.
Però en l’edició d’enguany hi ha polèmica. L’ANC, davant l’evident divisió de l’independentisme, aparentment més pendent d’aconseguir cadires per la via del pacte amb el 155 i de les properes autonòmiques que del Suprem i la unitat d’acció, ha decidit que a la zona reservada per a personalitats no hi hagi polítics. La moralitat del conte és que si no són capaços d’anar units en la defensa del mandat de l’1-O, no es mereixen cap mena de tracte de favor. Això no ha agradat a alguns –la majoria de la gent aguantarà la calor i l’aglomeració sense zones VIP-, que tal vegada no han acabat de pair que el procés, amb tots els seus defectes, és un moviment transversal que va de baix a dalt i no a la inversa. La vella política, on és el ciutadà qui va a remolc de les decisions dels partits en despatxos, ja no encaixa al carrer.
