El PP passa uns dies dolents. El cas kitchen és massa escandalós i llaminer –sembla una versió castissa i fallida de House of cards– com perquè quedi en no-res en poques poques setmanes. També és molt cridaner que la justícia andorrana hagi admès a tràmit una querella de l’Institut de Drets Humans del principat contra Mariano Rajoy i Cristóbal Montoro. Els acusen d’haver coaccionat banquers del país dels Pirineus per obtenir informació bancària que creien –o desitjaven– que tenien sobre líders independentistes catalans.
Però és una tempesta més. Un altre temporal que Espanya, l’Estat, travessarà fins que amaini. La pairà, encara que necessiti una mica d’Almax. Probablement algú serà jutjat i potser fins i tot condemnat, però les conseqüències no seran estructurals. El govern de Mariano Rajoy va caure per una moció de censura arran de la sentència pel cas Gürtel. Però això només va canviar la vida de Rajoy i els seus ministres, que de fet ara deuen tenir una existència molt més plàcida gràcies a les portes giratòries.
No ha canviat res més. De la mateixa manera que un afer tan extremament greu com el GAL només va castigar temporalment el PSOE –i amb matisos. El sistema de partits es manté intacte –malgrat l’aparició d’Unides Podem, que no passa d’assumir un rol molt semblant al que feia IU–, el funcionament de la política espanyola és el de sempre i, per descomptat, l’aparell i les clavegueres de l’Estat fan la mateixa guerra bruta. És sistèmic. És la vella normalitat. Actuen sense manies i, si alguna de les seves actuacions es descobreix, mala sort: unes vegades es guanya i altres vegades es perd. Es passa pel sedàs dels tribunals els peons que calgui sacrificar i la vida segueix. Només un trencament de l’estructura de l’Estat –territorial o per un salt de monarquia a república– seria disruptiu. Per això ho combaten, per això les clavegueres continuen sent clavegueres, per poder continuar-ho sent. I així fins a l’eternitat.
