Diuen que més de cinc mil empreses han marxat fora de Catalunya a causa del procés, amb un impuls notable a càrrec de les pressions telefòniques de Felip de Borbó. Cap d’elles és la Fundació Princesa de Girona, un artefacte pensat, ara fa deu anys, per mirar de fer forat en la societat gironina, una zona difícil per a la monarquia espanyola. Una dècada més tard, aquesta entitat -fugida de Girona- ha volgut imposar la seva presència a Barcelona, amb un desplegament policial enorme i amb una gala socialment encapsulada, sense presència institucional catalana i envoltada, a fora, per milers de persones que, aquestes sí, amb la seva protesta representaven l’opinió majoritària de la societat catalana.
La Fundació Princesa de Girona s’autoatribueix una feina de suport a la joventut i a la seva promoció. No cal. Els joves catalans estan perfectament compromesos amb la seva societat, la defensen i lluiten per fer-la més justa, més democràtica i més emancipada d’institucions com la monarquia borbònica. Els joves catalans no necessiten la tutela de cap família distingida, per més palaus que ocupi. Efectivament, com diu Felip de Borbó, a Catalunya sobra “la violència, la intolerància i el menyspreu als drets dels altres“, justament les tres actituds que caracteritzen el monarca espanyol, com va quedar clar aquell 3 d’octubre.
De fet, ni tan sols els calia mirar enfora del Palau de Congressos. L’únic premiat català, el jove matemàtic Xavier Ros-Oton, va lluir cívicament el llaç groc davant dels jerarques vinguts de Madrid. Efectivament, un exemple.
