A Madrid no es discuteix quin preu pagarà el PSOE per ser investit per l’independentisme. Es discuteix si serà abans de cap d’Any o després de reis. Ningú sensat creu que ERC condicionarà la política nacional del nou executiu o que aconseguirà obrir un camí real de diàleg. Perquè tothom sap que a Espanya, els presidents sempre acaben essent investits per la gràcia del règim i no pas per la cultura del pacte. De vegades, amb majoria absoluta d’un dels dos partits d’Estat, de vegades amb la col·laboració de la perifèria basca o catalana, i ara, també amb Podemos, un partit que vol reformar el règim però no trencar-hi.
En aquest context, si l’independentisme vol investir Pedro Sánchez com a mal menor davant la dreta extrema i l’extrema dreta, el més honest és que ho faci sense massa escarafalls ni exigències. El republicanisme no pot garantir honestament als seus votants res més que una investidura-cordó sanitari de l’extrema dreta i la dreta extrema. Ni més peix al cove, ni promeses de referèndums futurs, ni molt menys amnisties per als presos polítics i exiliats. Res de tot això succeirà. El socialisme espanyol és part essencial del règim del 78 i el sistema autonòmic que permet l’alternança en el poder polític i la supervivència de les elits econòmiques i judicials, i no destruirà aquest règim per una simple investidura circumstancial.
Un any i mig després de donar suport a la moció de censura contra Mariano Rajoy, el resultat és duríssim: un executiu que menysté la figura institucional del president de la Generalitat, nou presos polítics, set exiliats i una repressió judicial i política pròpia de quatre dècades enrere. Si ho han de fer, que entreguin la Moncloa al PSOE sense enganyar ningú amb falses expectatives d’una via escocesa, perquè Catalunya esdevindrà una República per la força del carrer, i com tot apunta que passarà, per la internacionalització del conflicte via exili.
