Se les sent arribar, amb aquell espetec tan peculiar de les motos de dos temps. Les veiem aparcades a les voreres, la majoria amb aquell dipòsit vermellíssim que contrasta amb el negre del quadre, el seient i el far. Te les trobes al costat, als semàfors, amb els seus pilots tan conscients del privilegi que els transporta, sovint per tercera generació. Només hi ha dues ciutats al món que tinguin la distinció d’haver col·locat un símbol movent-se pels seus carrers. Una és Roma, inimaginable sense una Vespa dins del pla general. I l’altra és Barcelona, sempre acolorida per la Montesa Impala.
La Impala és disseny, és repte i és l’única moto que ha estat indultada pel temps. Les més noves porten més de trenta anys treballant-se els carrers de Barcelona i les més antigues aviat en faran seixanta. Una mecànica senzilla i a prova de quilòmetres, sostinguda encara per tallers i mecànics que es neguen a jubilar-se i jubilar-les. És un record viu i actiu dels temps de glòria de les motos catalanes, d’aquelles Bultaco, Ossa, Sanglas, Derbi i… Montesa. No era la més espectacular, ni la que més corria. Potser era la més maca, això va a gustos. Però, segur, va ser la més fiable.
El valor especial de la Impala és la seva quotidianitat, que encara serveixi per anar a treballar o a estudiar, que sigui paisatge. Per això Barcelona ha d’indultar la Impala i n’ha de permetre el seu ús sense limitacions. Viva Montesa, deia la publicitat. Doncs això, que visqui.
