L’independentisme institucional torna a estar davant d’una cruïlla infernal. Ni més ni menys que un president de la Generalitat, elegit pel Parlament de Catalunya amb totes les garanties democràtiques i plenament en exercici del seu mandat, és a punt de ser inhabilitat per un incident menor amb la Junta Electoral Central. Una provocació més de la piconadora estatal, una víctima política més en el museu dels horrrors del règim espanyol.
Però el pitjor és que l’independentisme polític no sembla haver après res en aquests anys de repressió. La divisió partidista ha passat a ser la normalitat, fins el punt que el terme Junts -que va ser creat el 2015 per aplegar la immensa majoria del nou catalanisme independentista- ara ja només representa a una part d’un dels integrants d’aquell pacte transversal. La polarització és tan gran que s’ha personalitzat en les figures d’Oriol Junqueras i Carles Puigdemont, sense que això es tradueixi en propostes viables per al projecte republicà.
La presidència de la Generalitat no és una institució qualsevol i requereix una defensa seriosa i transversal. Els partits han de prendre nota de què la seva inacció davant la sentència del Tribunal Suprem va generar un escenari de violència a Barcelona i d’altres ciutats que els va superar durant dues setmanes.
