Com era d’esperar, l’acció de Tsunami Democràtic a la frontera entre Espanya i França ha estat una notícia destacada per la premsa de París i, naturalment, ha protagonitzat els titulars principals de la majoria les capçaleres catalanes. Però el que The New York Times, el Frankfurter Allgemeine Zeitung o La Repubblica han considerat una notícia rellevant, a Madrid ha estat tractada de forma molt secundària, lluny dels grans titulars sobre els resultats del 10N i les seves conseqüències. A diferència d’altres ocasions, els grans mitjans espanyols s’han estalviat alarmar a la seva opinió pública, restant importància al tall de l’AP7.
No és una reacció nova. Pel que fa a Tsunami Democràtic, l’Estat i el seu sistema de mitjans de comunicació actuen amb una prudència desacostumada. L’ocupació de l’aeroport del Prat, per exemple, tot i l’evocació hongkongesa, va obtenir un ressò de perfil molt més baix que les barricades de l’Eixample. I això que, òbviament, és molt més estratègica una infraestructura de la importància de l’aeroport de Barcelona que no pas els contenidors en flames del carrer Diputació o les llaunes de cervesa contra la prefectura de Via Laietana.
Els mitjans de Madrid tenen una autonomia molt limitada respecte al poder real de les elits polítiques, econòmiques i financeres que els financen. Si interessa inflar, inflen; si interessa minimitzar, minimitzen. Això fa que siguin un termòmetre excel·lent per mesurar el dany efectiu que causa qualsevol acció dissident. En aquest sentit, Tsunami Democràtic, amb més de 400.000 seguidors a Telegram, és l’èxit principal de la nova estratègia postsentència.
