L'hora de l'atenció primària

"El menysteniment històric a l'atenció primària l'ha anat descapitalitzant en tots els sentits, inclòs, injustament, l'aspecte del prestigi"

A risc de fer-nos pesats, ho direm una vegada i una altra. Fins a no poder més (manllevant un vers de Narcís Comadira). L'atenció primària necessita un canvi radical, cal que s'hi cregui i que es demostri, amb recursos, amb diners, amb milions. Ens ho reclama en una entrevista a El Món, el president de la Societat Catalana de Medicina Familiar, Antoni Sisó. Demana al Govern que ho faci i, als periodistes, que ho reivindiquem, que deixem de fascinar-nos només per les grans –i imprescindibles– fites dels hospitals i mirem més el que hi passa als CAPs. I com que té raó, ho farem. Cada dia, si cal.

Val a dir que Josep Maria Argimon, la figura emergent de la conselleria de Salut –conegut des de fa anys i panys al sector però ara també pel gruix dels ciutadans–, té clar què cal fer. Però li han de deixar fer. Li han de donar pressupost i llibertat per capgirar una situació que ha anat empitjorant al llarg de dècades, amb la implicació de tots els governs que han tingut el sistema sanitari català a les seves mans. Sempre lluitant, no és obviable, contra l'asfíxia inancera permanent de l'Estat, lligada al dèficit fiscal.

 

La qüestió és que la pandèmia ha fet explotar del tot un sistema que ja estava al límit, un univers on passen coses –i només és un exemple– com el culebró vergonyós per la reubicació del CAP Raval Nord de Barcelona. Ofegats per la Covid, els professionals de la medicina de proximitat criden l'atenció sobre el fet que el menysteniment històric a l'atenció primària l'ha anat descapitalitzant en tots els sentits, inclòs, injustament, l'aspecte del prestigi. Per això una de les coses que reclamen és que a les facultats de medicina s'aconsegueixi que els estudiants canviïn la mirada, que el seu objectiu no sigui operar a cor obert sinó "atendre persones", en paraules de Sisó. 

Parlem clar: qui tingui un bon metge o metgessa de capçalera, en tàndem amb un bon/a infermer/a, emprenyarà molt menys als hospitals, es medicarà menys sense necessitat, menjarà millor, farà més exercici i conservarà més fàcilment el cap a lloc. Un bon metge de capçalera et coneix, et veu a venir, sap com funciona el teu organisme i el teu cervell, té el teu historial al cap i té ull clínic. Et deriva només quan cal i a qui cal, però no deixa de fer-ho si creu que cal. Perquè aquests metges punguin ser així –miraculosament n'hi ha molts, malgrat que ho tenen tot en contra–, han de tenir vocació, temps per atendre els pacients i per fer formació permanent, sous dignes i instal·lacions adequades. És a dir, recursos i reconeixement. Qui ho havia de dir.       

 

Comentaris