Aquest mateix estiu, a finals de juny, Ada Colau va defensar la medalla d’Or de l’Ajuntament per a Felipe González perquè no té cap condemna judicial. Rafael Vera, exsecretari d’Estat per a la Seguretat, condemnat per guerra bruta i terrorisme d’Estat, també conserva la distinció perquè, segons Colau, cal crear una comissió d’investigació al Congrés de Madrid i, a més, obrir “un debat ben fet” a Barcelona per ponderar si aquest terrorista i el seu cap, Felipe González, mereixen tan alta distinció del consistori que representa a tots els barcelonins. Calma, doncs. Ja es veurà més endavant si aquests personatges i molts d’altres dels jerarques del tardofranquisme i la transició perden els honors que encara conserven. De moment, allà estan.
A Heribert Barrera, en canvi, se li ha retirat la medalla d’Or sense cap condemna judicial, ni tampoc per ficar la mà a la caixa, ni tan sols per beneficiar-se dels favors esplèndids de l’Ibex. Al vell soldat del front de l’Aragó, a l’antifranquista d’una peça, a l’independentista que encapçalava manifestacions passats els noranta anys se l’humilia, des de la tomba, per unes declaracions. Repeteixo, per unes declaracions que ni tan sols consta que estiguin gravades. Aquest és el nivell dels que havien d’assaltar el cel i s’han quedat com a amics agraïts d’una escissió de Ciutadans.
Suposo que volien humiliar el conjunt de l’independentisme i, de fet, ho han aconseguit. Enhorabona, doncs. Ells han triat el bàndol del poder, les clavegueres i els diners. Ara només queda lluitar per la restitució de la memòria d’un dels lluitadors més honorables que ha donat aquest país. No oblidarem Heribert Barrera. A ells, sí.
