L’agonia del PDeCAT, amb fugues massives de militants i dessagnament de quadres i representants institucionals, és el punt i final a una concepció de la política que ve de lluny, però que és del tot insostenible per a una organització independentista que preten mantenir la República Catalana com a objectiu prioritari. Convergència Democràtica -i, encara més, Unió- era un partit adaptat al subsistema català del règim espanyol, basat en el pacte i les quotes i immers en una manera de fer política que tenia una extensió opaca, molt sovint arrelada en els negocis fàcils i les comissions emèrites. Això no vol dir que CiU fos només això, evidentment, però sí que ancorava aquella coalició en l’ecosistema polític del règim del 78.
Passats els anys, la reconversió del catalanisme tradicional, gradualista i ambigu, en l’independentisme actual ha expulsat els hereus d’aquella CDC de l’establishment político-econòmic i ha transformat el partit en un moviment rupturista i antirepressiu, amb els líders més influents exiliats o a la presó. I això és incompattible amb les antigues quotes i els aparàtxics instal·lats als despatxos de les institucions i amb intenció d’eternitzar sou i privilegis.
El PDeCAT no mereixerà ni una ratlla en la història d’aquest país. No ha aportat cap idea nova, ni ha resolt cap problema vell. Desapareixerà sense deixar record perquè ningú no el trobarà a faltar.
