Ningú no s’ho hauria cregut fins fa quatre dies, però ha arribat el moment històric en què l’independentisme està demanant una harmonització autonòmica, una igualació a la baixa que recuperi per al govern de l’Estat una part del marge fiscal de què disposen les autonomies. Fins i tot els partits bascos es miren de reüll aquesta LOAPA impositiva que, paradoxalment, s’està impulsant des de Catalunya. I el pitjor és que es tracta d’una posició realista -hiperrealista, més aviat-, probablement l’única manera políticament viable per reduir l’efecte de paradís fiscal que han creat els governs successius del PP a la Comunitat de Madrid. Els rics se’n van a la capital d’Espanya, sovint amb les seves empreses, per pagar menys impostos, un procés que desertitza econòmicament els altres territoris, obligant-los a una espiral d’increment d’impostos als que es queden per compensar aquesta fugida. El resultat és una espiral que sempre va en benefici de Madrid, un fenomen al qual cal sumar-hi l’efecte de capitalitat.
El simple fet d’obrir aquest debat posa de manifest la contraposició de Madrid amb qualsevol altre territori. Dit d’una altra manera, a més creixement madrileny, més decreixement de la resta de les comunitats autònomes, amb l’única excepció del País Basc i Navarra. La iniciativa d’ERC clarifica el mapa, certament, però va en direcció contrària de l’estratègia rupturista que se li suposa a un partit independentista i republicà.
Aquesta, probablement, serà una de les claus de les pròximes eleccions. Tant ERC com JxCat -i, fins i tot, la CUP- hauran de definir davant de l’electorat quin serà el seu model de relació amb l’Estat. Hiperrealisme de règim comú o confrontació màgica. Qualsevol altre escenari vindrà per baix.
1 
