Ningú no els aplaudeix. Ningú no creu que mereixin una paga extra. De fet, cada dia que passa l’aigua els arriba més al coll. Els van prometre que els deixarien un flotador, a retornar en còmodes interessos, però sembla que no hi ha flotadors per a tots i que els intermediaris volen fer l’agost. Són els autònoms i les pimes, petits empresaris que van ser obligats a parar en sec la seva activitat econòmica per l’estat d’alarma i que ara viuen un autèntic viacrucis per no ofegar-se del tot. Alguns poden tornar a aixecar la persiana, però amb unes condicions molt restrictives per garantir la seguretat sanitària, que inevitablement redueixen molt el marge de negoci possible. Obrir la persiana és arruïnar-se més però amb l’esperança que algú els ajudi. No obrir-la és llençar la tovallola definitivament. A més, milers d’afectats ni tan sols han accedit als crèdits ICO que anunciava a bombo i plateret Madrid, però segueixen pagant quota d’autònoms, lloguer de locals i altres despeses recurrents. Estan deixats de la mà de Déu tot i que estan cridats a ser els altres herois. Els herois que poden fer que l’economia real, i no la de l’IBEX-35, protegida per l’Estat, recuperi el pols.
Quan la crisi sanitària estigui sota control la crisi econòmica seguirà el seu curs, i que s’anuncia com més profunda que la Gran Depressió de 1929. Són paraules majors, i Espanya pretén afrontar aquesta crisi a cop de decrets i de falses promeses. Espanya, com els autònoms i les pimes, no té ni un duro, està en fallida des de fa molts anys. Però la diferència és que Espanya ha fet, històricament, una pèssima gestió dels cabals públics. Estacions d’AVE, aeroports fantasma, autopistes en paral·lel a autovies, xecs bebè de 2.500 euros, regal de 400 euros a totes les rendes del treball… I els autònoms i pimes no són culpables de res en aquesta crisi.
Els sanitaris mereixen el reconeixement de la societat, per descomptat. Però també altres col·lectius sense els quals no serà possible tornar a veure la llum algun dia. Podem tenir el coronavirus a ratlla, però si el 98% del teixit empresarial és mort, serà l’IBEX-35 qui ens salvi a tots?
