Qui ho havia de dir, fins i tot als advocats de l’Estat els ha arribat una súbita fúria professionalista, com si fossin un cos totalment independent i equiparable als sistemes judicials europeus. Una vocació tan sobtada com la que s’ha despertat en la Fiscalia de l’Estat, que durant quatre llargues dècades ha estat pendent dels nomenaments a dit i ara, vejats miracle, exhibeix criteri propi i és capaç de posar per escrit, en només un parell d’hores, el seu menyspreu per la sentència del Tribunal de Luxemburg. Com el Tribunal Suprem, que va dedicar més pàgines a justificar-se davant el Tribunal de Drets Humans d’Estrasburg que no pas a fonamentar les llargues penes de presó que tothom sabia que estaven cantades. Ves per on, ara tot són manifestos de professionalitat i cops als pit jurant honor professional.
En realitat totes aquestes institucions judicials el que pretenen és que l’Estat els protegeixi d’una amenaça nova: Europa. La justícia espanyola s’està quedant visiblement aïllada en la seva croada ultrapatriòtica, sobretot a causa de les limitacions progressives que les seves actuacions projecten sobre els drets cívics i democràtics. Només fer-se pública la condemna, Le Monde advertia en un editorial que “el regne [d’Espanya] ha de tenir cura que aquest judici no generi jurisprudència donant lloc a una restricció dels drets de reunió, de manifestació o de lliure expressió”. Els tribunals espanyols inquieten, també més enllà dels Pirineus.
Madrid viu moments d’alta tensió, amb un president en funcions que negocia amb el que ells mateixos consideren un presidiari justament condemnat. Això, mentre el problema català entrarà per la porta gran, el pròxim dia 13, al plenari del Parlament Europeu dins les carteres de Carles Puigdemont i Toni Comin.
