Pedro Sánchez ja ha vingut, ja s’ha reunit amb el president Quim Torra -i amb d’altres agents de la societat catalana-, i ja ha marxat. Ha tornat a Madrid, on ara haurà de fer front als mitjans de la caverna, que bramen desesperadament contra el president espanyol, a qui acusen d’haver fet “grans cessions” i “blanquejar” l’independentisme. Però, de fet, aquesta visita té molt de rentat d’imatge de Pedro Sánchez -que durant la primera campanya electoral va fer declaracions realment dures contra Catalunya- i de ‘postureig’ excessiu d’obertura al diàleg -que, tal i com s’han desenvolupat els esdeveniments històricament, costa de creure-.
Però el que és evident és que, com a mínim, la trobada es va produir -recordem que fa pocs mesos Sánchez ni tan sols agafava el telèfon a Torra-. Ara que s’obre una finestra a l’Estat -tot i que reconec que en soc del tot escèptica-, les coses no poden anar pitjor a Catalunya. Després de l’espectacle lamentable del passat 27 de gener al Parlament, amb una picabaralla entre Roger Torrent i Quim Torra que va acabar amb el botó per votar del president desconnectat, i amb un avançament electoral fruit de les fortes discrepàncies entre els dos socis de govern, quina negociació es vol liderar?
Si és cert que existeix una oportunitat històrica i que el govern espanyol ha entès que cal una solució política al conflicte -també polític-, quin interlocutor es trobarà al davant? Uns partits que, tot i buscar el mateix objectiu, estan més preocupats de la cursa electoral i de barallar-se entre ells que de ser dignes representants dels seus votants? L’Estat es deu estar fregant les mans amb la festa, perquè ells també saben -com nosaltres- que sense un independentisme unit, amb l’estratègia clara, i que prioritzi el país, no s’arribarà enlloc.
