“Tant és que siguin el 47% o tinguin la meitat més un. Què passa? Que en aquest cas poden ignorar les regles? No. I si es fa en nom de la democràcia és encara pitjor“… Quan el règim vol fer una advertència seriosa, sovint, ho fa en aquest format; col·locant Felipe González a la portada d’El País del diumenge. I més encara si es tracta del diumenge previ a la Diada. González és el Senyor X de moltes coses, una de les quals és el sistema de clavegueres ideològiques i propagandístiques que han conformat l’opinió pública més crèdula i submisa del món occidental.
El fet és que l’expresident socialista está marcant el territori del futur més immediat. El que diu, obertament, és que no s’ha de negociar res amb les institucions catalanes i menys encara oferir alguna mena de projecte per a una Catalunya més o menys federalitzant. És més, ni tan sols s’ha de considerar els partits sobiranistes com a interlocutors vàlids. I si això fa que l’opció independentista esdevingui majoritària en els pròxims temps, doncs no passa res perquè l’Estat pot ignorar-ho perfectament. El cinisme de González -llegendari- és prou desvergonyit com per descomptar una victòria inapel·lable dels independentistes en un futur proper i anunciar, des d’ara, que no servirà per a res perquè és l’Estat qui té la força.
El més brutal és que l’únic argument que cita Felipe González contra les urnes a Catalunya són els Reis Catòlics: “Hi ha una realitat que es diu Espanya (…) des de fa cinc segles“. Isabel y Fernando, el jou i les fletxes. Del PSOE a Vox, passant per l’Ibex.
