Jordi Cuixart és a casa seva. Només quaranta-vuit hores després de més de dos anys, però ha pogut travessar una porta que condiciona del tot la política catalana, bloqueja l’espanyola i que comença a irrompre amb força en l’espai institucional europeu. El president d’Òmnium porta més de vuit-cents dies a la presó i la seva condemna -com a de tots els altres empresonats, exiliats i represaliats- no ha fet més que empitjorar el clima polític. De fet, fins i tot els que exigeixen venjança contra els independentistes estan insatisfets perquè ni la pressió ni la presó no han fet cap servei a la causa de la unitat d’Espanya. Més aviat al revés.
Perquè la realitat, tossuda, és que passen els anys -i els segles- i el problema continua allà on era, sense que Catalunya tingui força per trencar amb l’Estat espanyol, d’acord, però sense que, encara menys, la societat catalana es dissolgui dins de l’espanyola. Se succeeixen les generacions i cada onada de Cuixarts va sortint de la presó amb un farcell a l’esquena ple de voluntat. Causaran patiment, molt, però ells també saben que no se’n sortiran.
Els eurodiputats sociaistes votaran, amb Vox i el PP, a favor del suplicatori contra Puigdemont i Comin. I amb això tampoc no aconseguiran res més que afegir més dubtes sobre un estat que va situant-se en la perifèria d’Europa a base de cops de puny a sobre de la taula. No hi guanyaran res. Només haver convertit Cuixart i Puigdemont en un símbol contra si mateixos.
