El més significatiu de l’exhumació del dictador ha estat l’actitud de la seva família. En tot moment s’han comportat com a aristòcrates ofesos, desafiants i amb gestos volgudament provocadors, com els visques a Espanya i a Franco o la performance falangista del cementiri de Mingorrubio -també propietat de l’Estat- amb exhibició de la família Tejero i gran quantitat d’iconografia, visual i sonora, de la dictadura. Fa l’efecte que la família Franco ha considerat que calia sobreactuar l’ultratge pel trasllat de les restes de l’avi, no fos que algun dia se’ls pregunti per l’origen de la seva fortuna familiar.
Traslladat Franco, ara queda per veure on posa la ratlla de la reparació democràtica el pròxim govern espanyol. Moure el taüt del dictador, tot i l’espectacularitat de l’acció, és un gest d’abast limitat, que no implica que es faci justícia amb les de víctimes del franquisme, ni amb els estralls -polítics, personals, culturals i socials- que van causar tres anys de guerra i quatre dècades de tirania. Els ossos de centenars de milers de persones continuen sota els revolts dels camins i a les tàpies dels cementiris, esperant recuperar la dignitat i la identitat.
I queda el franquisme incrustat a les mentalitats de gran part de la societat espanyola i de la majoria de l’alt funcionariat de l’Estat, els cossos de seguretat i els militars. Vox apareix a les enquestes com el tercer partit en intenció de vot en les pròximes eleccions del 10N, raspant suports al PP i Ciutadans que, alhora, són els seus socis a totes les institucions on això és possible. Una gran família. Franquisme pur. Política momificada.
