La societat catalana està a l’espera de conèixer quina serà la sentència per als líders del procés jutjats per uns fets en què hi van participar i col·laborar més de dos milions de persones. Per tant, una sentència que jutja la participació d’una part de la societat catalana en allò que l’Estat ha considerat que és un “delicte” imperdonable. És a dir, un conjunt de polítics (els membres del Govern Puigdemont) i líders socials (els Jordis) acabaran (continuaran) a presó per haver fet allò que van contribuir a materialitzar més de dos milions d’individus. Es tracta d’un elevat tant per cent de la societat catalana, que va acceptar i seguir el joc sense cap mena de sensació d’estar cometent un delicte pel qual poguessin acabar a la presó.
Això fa l’espera per la sentència més angoixant perquè molts saben que aquest reduït grup de màrtirs pagarà amb la seva llibertat per allò que tots van contribuir a fer. Vides i famílies sacrificades, projectes vitals estroncats, futurs redibuixats sense cap més horitzó que els barrots d’una cel·la. Les penes de presó recauran només en els acusats perquè per òbvies raons de capacitat no existeixen presons suficients com per encabir-hi tots aquells que van fer possible la consumació d’aquell referèndum. L’espera és desesperant per aquells que aquests dies, recordant l’1-O, han compartit fotografies del moment a les seves xarxes socials mostrant el rostre feliç mentre introduïen una papereta dins d’una urna, aquells que van arribar abans que ho fes la Guàrdia Civil salvant-se d’acabar amb el cap esberlat.
Les marxes del segon aniversari del referèndum han estat també el termòmetre de l’estat d’ànim de la base independentista. A Barcelona els manifestants van desfilar sense que hi hagués representants dels partits polítics. Probablement ni se’ls esperava perquè aquella marxa no pretenia ser la rememoració nostàlgica d’allò que es va fer, la marxa —ho deia ben clar el manifest— reivindicava el mandat sorgit de les urnes del referèndum i mai aplicat. Un referèndum que es va celebrar, sí, però en unes condicions que n’exigirien la repetició: no es pot votar sota les porres i no es pot votar sense una campanya informativa que partidaris tant del sí com del no es preguin seriosament. Els votants de l’1-O es pregunten per què allò que fins el dia del referèndum semblava anar de debò es va estroncar de forma abrupta.
Una altra aspecte de les mobilitzacions deixa una conclusió contradictòria i és que si els manifestos llegits i aplaudits al carrer aposten per la via unilateral per sortir de l’atzucac, per què les enquestes del CEO ens diuen que només un 9% dels catalans aposta per aquesta estratègia?
