Pedro Sánchez se n’ha sortit sempre amb la seva. Li haurà costat més o menys sang, suor i llàgrimes, però al final sempre ha aconseguit el que volia. Aquesta habilitat -natural o treballada- se li ha de reconèixer. Però vistos els esdeveniments dels darrers dies, no es prefigura que el president espanyol sigui capaç d’estirar la sort més temps. Ja tothom li ha vist el llautó. S’ha evidenciat com és capaç de pactar maquiavèlicament una cosa amb uns i exactament la contrària amb els altres, i també l’hem vist desdir-se hores després de signar un acord. El mèrit és indiscutible.
I instal·lat des de fa temps en aquest joc de la distracció, Sánchez va aconseguir enredar ERC. Segurament els republicans van pecar d’una petita dosi d’ingenuïtat i d’excés d’esperança, tot i que també és cert que la idea d’una Mesa real de diàleg amb l’Estat era atractiva, i fins i tot desitjable. Però ara retorna la pregunta omnipresent: quants pactes amb Catalunya ha respectat històricament l’Estat?
Sánchez ha deixat clar ara que només volia ERC per poder arribar a la presidència del govern espanyol, però que, fora d’això, els republicans no li interessen per res. Però es que ni tan sols s’esforça en dissimular! No hi ha ni diplomàcia ni art política fina. Inexorable i descarat, no s’amaga de l’escàs interès que li provoca el concepte “taula de diàleg”. És una llàstima -previsible, no ens enganyem- però constatat el fracàs -o el frau- convindria començar a pensar en noves estratègies polítiques, concretar quin és el camí que seguiran els republicans -i l’independentisme en el seu conjunt- a partir d’ara. Basat en pragmatisme, no en somnis d’eufòria post-electorals.
