Igual que passava en les pel·lícules de gènere catastròfic dels anys setanta, la tempesta del dia 13 de gener a Estrasburg es veu a venir, implacable i inevitable. Aquell dia -dilluns de la setmana que ve- els eurodiputats Carles Puigdemont i Toni Comin entraran per la porta gran de l’Europarlament com a representants de la llista que va guanyar les eleccions europees a Catalunya, amb un milió de vots. Veurem quina serà l’actitud dels altres 747 eurodiputats i, sobretot, comprovarem quina serà la reacció des dels escons espanyols, la majoria immersos en un profund sentiment d’humiliació patriòtica.
Però, a més d’això, el ple del dia 13 deixarà constància gràfica -si no hi posen remei- de l’absència de l’eurodiputat Oriol Junqueras. Des del punt de vista de les institucions europees, serà el dia 1 del segrest d’un càrrec electe al que se li impedeix exercir la feina de representació que el Parlament Europeu té l’obligació de facilitar i garantir. Aquesta diada de Reis s’ha fet pública la convocatòria als tres eurodiputats catalans, sense que des d’Estrasburg s’hagi prestat la més mínima atenció a les maniobres de la Junta Electoral Central de Madrid. Tot plegat està fent entrar en ebullició les institucions espanyoles i el règim que les sustenta, incapaços d’entendre la negativa en bloc dels tribunals europeus a eixamplar la persecució de polítics catalans al nord dels Pirineus.
Fracassada la pressió diplomàtica, a Madrid no hi ha cap idea de com encarar un escenari en què, definitivament, el conflicte entre Catalunya i Espanya s’ha convertit en una qüestió europea. L’escenari és el millor -d’entre els imaginables- per a l’independentisme català, amb un sistema judicial desconcertat, un govern espanyol fràgil i el focus europeu sobre l’autoritarisme espanyol. Des de la societat catalana, per tant, és el moment d’exigir unitat estratègica a unes forces polítiques que s’hi han compromès reiteradament. Els partits es juguen unes eleccions, però aquest país s’ho juga tot.
