La sentència del Tribunal de Luxemburg ha deixat molt tocada la posició espanyola a Europa. L’escena de la cap del Grup Socialista, l’espanyola Iratxe García, perdent els nervis i cridant (udolant, segons la crònica de Libération) i llançant amb ràbia els papers contra el terra per l’acreditació de Puigdemont i Comin descriu, perfectament, el tomb que ha fet el dossier català a Europa. García va ser la primera en prendre consciència de la humiliació política que significarà la benvinguda als dos nous eurodiputats catalans en el ple del pròxim dia 13 de gener. Des d’ara, Catalunya és un afer europeu, just el que Espanya volia impedir costés el que costés.
Per primera vegada s’ha obert una lleugera esquerda en el monolitisme informatiu dels mitjans de comunicació de Madrid. Una escletxa per on passa un raig de llum informativa que, per exemple, ha permès al corresponsal de Brussel·les d’El Mundo escriure una peça que reconeix que el deteriorament de la imatge d’Espanya comença a notar-se a les institucions europees. La seqüència de fracassos judicials a Bèlgica, Escòcia, Suïssa, Alemanya i al Tribunal de Justícia de la Unió Europea no pot ser casualitat i entre la diplomàcia espanyola s’escampa la inquietud.
No hi ha un canvi radical i, de fet, la independència de Catalunya continua despertant poc entusiasme. Però Europa no liquidarà la seva separació de poders ni la imparcialitat dels seus jutjats per prioritzar la repressió contra els independentistes catalans. Madrid ha calculat malament la seva força i ni tan sols ho tindrà fàcil per aixecar la immunitat de Puigdemont i Comin al plenari de l’Europarlament. S’acaba un any i, també, un cicle.
