La manera en què el PSOE ha tirat endavant l’última pròrroga de l’estat l’alarma, amb mentides creuades i triangulacions a tots els socis possibles, deixa clar que la via d’ERC per trobar una solució pactada al conflicte entre Catalunya i Madrid és una pura quimera. Pedro Sánchez i els seus no pretenen democratitzar les institucions de l’Estat, ni reformar el règim borbònic, ni tan sols donar un tomb social a la gestió d’aquesta crisi. El que intenten és, simplement, allargar al màxim la seva estada al poder. Pacten una taula de diàleg amb ERC i, quan ha passat la investidura, se n’obliden; acorden derogar la reforma laboral del PP ni més ni menys que amb Euskal Herria Bildu i, quan han superat la votació essencial, se’n desdiuen; aconsegueixen el vot favorable de Ciutadans i, en paral·lel, estan reunits amb l’esquerra abertzale…
És evident que aquest govern PSOE/Podemos no és la finestra d’oportunitat que hi veuen, sobretot, els comuns catalans. No té ni projecte de reforma ni la voluntat real que caldria per enfrontar-se a la dreta extrema i l’extrema dreta que està incrustada en les institucions de l’Estat i que ara intenta guanyar el carrer, encara que sigui a cops de bandera i amb la complicitat de la policia. El govern més progressista del món mundial serà una anècdota en la Història, un parèntesi de dubte madrileny entre dues crisis catalanes.
Tot plegat haurà de portar, necessàriament, a un projecte de col·laboració entre les dues principals opcions estratègiques de l’independentisme. No hi ha alternativa a pagar el preu social de la confrontació, a esmenar el que fa temps que Carles Puigdemont considera un error, com va ser el desistiment republicà de 2017. L’esquerra espanyola i les seves filials catalanes han deixat de ser una possibilitat.
