Com una bomba d’efecte retardat, la imatge internacional d’Espanya s’enfonsa sense remei. Els excessos estrambòtics de la bombolla immobiliària i la corrupció estructural del sistema polític espanyol van ser el tret de sortida per a una davallada de desprestigi que fa una dècada va començar a sepultar la -fins aleshores- exitosa marca Espanya. A partir d’aquí, l’espiral es va accelerar amb les porres a les cues dels col·legis electorals, que l’octubre de 2017 van causar un impacte fortíssim per la incompatibilitat d’aquesta agressivitat policial amb un sistema polític modern i participatiu. Espanya, que havia estat considerada com una democràcia més o menys homologable, basculava cap a l’autoritarisme.
Les sentències contra els líders independentistes, inaudites, encara han impactat més l’opinió pública europea. Nou anys de presó per pujar dalt d’un vehicle -és a dir, amb només danys materials- convertiria en una trituradora de persones qualsevol protesta dura laboral, política o social que acabés amb algun policia ferit. Una repressió d’aquest nivell seria intolerable per a qualsevol societat europea, incloses les del sud. Només faltava el descontrol autoritari de les elits judicials madrilenyes, que es neguen a renovar-se, i la reacció del govern de Pedro Sánchez legislant per posar-hi els seus.
I, per si fos poc, la gestió catastròfica de la pandèmia que amenaça la salut d’Europa sencera, amb l’espectacle inclòs de la dreta madrilenya imposant el seu dret a anar al golf i als restaurants entre setmana i a la platja i la sierra els caps de setmana… En fi, un llistat que encara s’incrementarà i que proporcionarà -si s’aprofita- una bona quantitat d’arguments a l’independentisme en l’àmbit internacional, el camp de joc on cal eixamplar la base.
1 
