Aquests dies s’han complert tres anys d’empresonament i exili dels líders polítics i socials de l’independentisme. Una repressió ideològica que només es justifica per la pervivència expressament volguda i cultivada per les elits espanyoles de les arrels franquistes sobre les quals va néixer el règim del 78. I avui que es compleixen quaranta-cinc anys de la mort del dictador, el franquisme continua viu en totes les estructures de l’Estat, les oficials i les de les clavegueres. Gairebé mig segle en què uns se saben guanyadors de la guerra i els altres són humiliats i tractats com a perdedors vuitanta anys després. Tot plegat vestit d’una Transició sagnant en què l’autoproclamada esquerra del PSOE no només no ha volgut fer el més mínim gest contra aquest règim monàrquic empeltat de franquisme sinó que l’ha protegit i alimentat.
I avui, que fa exactament setanta-cinc anys que van començar uns judicis de Nuremberg que van sentenciar desenes d’alts comandaments del règim nazi per crims contra la humanitat, Espanya es vanta d’oferir als súbdits una trista llei que prohibirà qualsevol acte d’enaltiment del cop d’estat del 36, la guerra civil i la dictadura. Quaranta-cinc anys després. Però que permet que partits d’ideologia franquista campin lliurement per les institucions.
L’Estat espanyol, quaranta-cinc anys després, tria reprimir, perseguir i empresonar per comptes de deixar votar, tria jutjar la dissidència política abans que jutjar els qui pretenen mantenir viu un règim criminal. El terreny adobat perquè VOX creixi i, ara sí, a Espanya i a Catalunya es puguin quantificar els nostàlgics a cara descoberta.
