Un cop buidada l’Espanya interior, satel·litzada la meridional, controlat el País Basc i amb Catalunya -i la ribera del Mediterrani, en general- exhausta i humiliada, l’exèrcit madrileny pensa que té a l’abast els últims objectius nacionals: “Madrid és Espanya dins d’Espanya. Què és Madrid si no és Espanya?“, diu, remarcant el que li sembla una evidència, la presidenta de l’Espanya al quadrat, que és Madrid. Isabel Díaz Ayuso també es va encarregar de subratllar que els seus teatres estan plens de provincians que poden portar virus -igual que Paco Martínez Soria portava un cistell amb una gallina- i que, per si fos poc, els horaris comercials no existeixen perquè tot està sempre obert. I ves a saber qui despatxa, qui compra i d’on venen tots dos.
Finalment ha sortit el conill del barret. Espanya no és el projecte, només és l’esquer perquè piquin tots i que tothom acabi treballant per a les elits de Madrid, sigui servint-les in situ o sigui reconfortant els seus caps de setmana a la platja o a la muntanya. Un apartheid social en el què els catalans serveixen d’excusa per a què el règim mantingui intactes els privilegis del vèrtex financer, funcionarial i polític que ocupa (okupa?) els mecanismes de poder real i què decreta i aprofita el dumping fiscal de Madrid.
L’Espanya al quadrat és una construcció sobre la vella Espanya de sempre, l’autoritarisme extractiu concentrat en 600 quilòmetres quadrats que ho depreden tot. I ara intenten matar un virus a cops de bandera. Com sempre.
