"Espanya no es pot permetre..."

“Des de l’1-O l’independentisme té una cartografia que li permet visualitzar la força de l’Estat i també les pròpies les fortaleses, debilitats i misèries”

Qui no ha pronunciat mai aquesta frase o l’ha sentida quan es feien hipòtesis sobre la reacció de l’Estat a qualsevol gest democràtic de l’independentisme? Espanya no es pot permetre aturar el referèndum amb violència, es deia quan van arribar 10.000 piolins abans de l’1-O. “Europa no ho permetrà...”. Espanya no es pot permetre empresonar gent per delictes falsos... Europa no permetrà que hi hagi presos polítics... I així amb la llarga llista d’actes de repressió i vulneració de drets comesos pel règim. L’Estat espanyol, amb els aparells judicials, policials i econòmics al seu servei, ha demostrat del dret i del revés que és capaç de tot i que s’ho pot permetre tot. Sense límits ni complexos. I tot plegat, sense que la institució europea que ha de protegir els drets fonamentals dels seus ciutadans hagi mogut un dit fins ara. El poder executiu, el legislatiu, el judicial, el policial i el mediàtic treballen sincronitzats en la prioritat de la unitat d’Espanya abans que la veritat i els drets fonamentals dels pobles i dels ciutadans, no només els catalans, per cert. Les clavegueres de l’Estat són prou àmplies de diàmetre per permetre cabals inimaginables. No tenir present aquesta cartografia és fer-se trampes al solitari.

Però la diferència entre abans i després de l’1-O és que l’independentisme té, per primera vegada, una cartografia del combat que li permet visualitzar no només la força de l’Estat, sinó les pròpies les fortaleses, debilitats i misèries per seguir avançant de forma pacífica. L’1-O ha demostrat que, treballant amb lleialtat, confiança, autoexigència i unitat real, sense partidismes ni càlculs electorals, i deixant els egos personals a casa, tot és possible. Però també ha demostrat que les administracions i els líders polítics no se’n surten si no tenen al darrere les organitzacions de la societat civil i la gent al carrer i si converteixen cada acció, o no acció, en un acte de propaganda electoral autonomista.

 

I en aquest punt es troba l’independentisme institucional, més pendent de pescar algun peix a Madrid i de la possible primavera electoral a Catalunya que de reconstruir l’esperit de l’1-O per afrontar la sentència i l’atac dels voltors carronyaires que en voldran treure profit per esclafar una mica més el país. Una Diada dividits seria el primer crit per als voltors.

 

Comentaris