La sessió constitutiva del Congrés i el Senat ha deixat una fotografia clara del desastre en què ha acabat l’anomenat estat de les autonomies. D’una banda, l’extrema dreta, amb 52 diputats, que vol liquidar, sense manies, la totalitat del sistema autonòmic, inclosos els llocs on hi té una gran implantació electoral. El cas emblemàtic és Múrcia, on els neofalangistes van guanyar les eleccions en una mostra ben evident del valor que els murcians li donen a les institucions murcianes i al propi autogovern. A l’altra banda de l’Espanya murciana, ja se sap, els independentistes catalans, bascos i gallecs, amb més força que mai i una posició estratègica que recau, sobretot, sobre les espatlles d’ERC. Però és que fenomens polítics com Teruel Existe encara posen més en qüestió l’estructura autonòmica, amb la constatació electoral que bona part dels ciutadans de Teruel atorguen eficàcia zero al govern aragonès i prefereixen enviar algun diputat a Madrid per si sona la flauta i se’l necessita de cara als pressupostos de l’estat. Realisme pur.
Enmig, els partits del vell sistema. El PP i Ciutadans encara patrocinen el café para todos com a eina per sostenir la pròpia estructura organitzativa, amb bons sous a repartir, graciablement, per tota la geografia de l’estat. Un sistema del que exclouen Catalunya, condemnada a rebaixar, una i altra vegada, els nivells d’autogovern, tant per la via política com a través dels diversos tribunals. I encara queda el PSOE, la peça més amenaçada d’aquest tauler, que ha de triar entre fer un pas endavant en el reconeixement dels drets col·lectius dels catalans -i afrontar els atacs despietats de les elits del sistema- o, per contra, retornar al front del 155, renunciant definitivament a la funció de partit progressista.
S’acosta un Nadal políticament intens. Alguns hi tenen poc a guanyar i molt a perdre, com ERC. Però no són temps per a càlculs conservadors.
