La repetició electoral del 10 de novembre consisteix, essencialment, en una correcció del rumb de l’Estat en relació al conflicte amb Catalunya. D’aquí la negativa -inesperadament radical- del PSOE a qualsevol mena de coalició amb Podemos, i menys encara si aquest govern havia de dependre del suport parlamentari dels independentistes. Pedro Sánchez ha passat, en pocs mesos, d’acceptar un “relator” a posar-se al capdavant d’una hipotètica reedició del 155 i comprometre’s a liderar l’onada eufòrica del nacionalisme espanyol postsentència.
Aquest és el mapa que hauran d’afrontar les institucions catalanes. El PSOE ha estat el partit escollit pel deep state per encapçalar el front repressiu, probablement amb el suport governamental de Ciutadans i la pressió externa de PP i Vox. No és una novetat. Els socialistes espanyols acostumen a ser l’eina preferida pels poders reals i reials quan els cal afrontar un problema de grans dimensions. No va ser el PP qui va tirar endavant el GAL o la reconversió industrial.
Hi ha dos elements que incentiven l’opció dura contra Catalunya. Un, la resistència de mantega de l’administració catalana contra el primer 155, convertit en un premi electoral a l’Espanya espanyola. I dos, la fragmentació de l’independentisme, incapaç de trobar una estratègia creïble dins i fora de Catalunya. No hi haurà trifachito; és el PSOE, estúpids.
