L’angoixa per l’èxit de la Diada d’enguany ja fa dies que envaeix els mitjans de comunicació i les xarxes socials, i ha mobilitzat partits i entitats. Tots ells s’esforcen per demanar als ciutadans independentistes que facin el que ells no són capaços de fer: posar-se d’acord i anar junts. Ells, que porten mesos fent política amb minúscula quan el moment històric demana fer Política i actuar amb responsabilitat i sentit d’Estat. Insisteixen que la gent surti al carrer -un any més- deixant de banda les legítimes discrepàncies per demanar un Estat propi. I no només això: volen que la manifestació de l’11-S serveixi per expressar el rebuig a la repressió de l’Estat i, fins i tot, que sigui una primera resposta a la sentència de l’1-O.
Però la cruïlla en la què es troben els independentistes no és pas fàcil. La desil·lusió hi és entre les seves files. Molts ja no amaguen el cansament. I tampoc dissimulen l’empipament, que ara ja és doble. Per una banda, amb l’Estat, que no ha aturat la repressió i no té cap intenció d’obrir un diàleg sincer amb la meitat dels catalans que volen la independència, però tampoc amb el 80% que aspiren a que sigui la ciutadania la que decideixi sobre el futur de Catalunya. I d’altra banda, també estan emprenyats amb els seus dirigents i líders polítics, més preocupats en els propis partits i les contínues picabaralles entre uns i altres que en l’objectiu de la República Catalana.
Tot i així -permeteu-me l’optimisme-, no en tinc cap dubte que la manifestació d’enguany tornarà a ser multitudinària i pacífica. I quan això passi… Què? Ara ja sabem del cert que no n’hi ha prou, amb una gran mobilització d’unes hores. Però el carrer ja haurà fet la seva feina. Els partits -i no només JxCat i ERC, també la CUP, de la que bàsicament surten negatives constants i exigències inassumibles per la majoria- no poden deixar tirades aquestes milers de persones que enguany es manifestaran segurament amb una mica menys d’il·lusió que altres vegades, però amb la consciència ferma que això és el que han de fer. Perquè si alguna cosa ha demostrat el moviment independentista és que el carrer no falla mai. I aquest carrer ja no pot esperar més per tenir uns partits i uns polítics a l’altura del moment.
