Ja som al cap del carrer. Al nacionalisme espanyol, propietari de l’estat on vivim i paguem impostos tots plegats, només li queda com a últim patrimoni polític i social la interlocució amb les institucions europees. Dit d’una altra manera, als ciutadans d’aquest estat només se’ls ofereix una bandera -inservible contra el coronavirus i la crisi econòmica que se’n deriva- i, més enllà d’això, la capacitat d’aconseguir fons públics provinents dels països del nord d’Europa. Tant és així que el 90 per cent dels ajuts que ha promès Pedro Sánchez són promeses fetes sobre els diners hipotètics dels països que, com Alemanya o els Països Baixos, tenen marge pressupostari.
De moment, totes les promeses del govern espanyol són això, promeses. Els autònoms i les pimes continuen en la incertesa total, pagant els impostos que els han assignat i sense garanties d’evitar una fallida -immediata o diferida- derivada de la manda de liquiditat. I els bancs tornen a estar en el centre del sistema, decidint a quina empresa se li proporciona un respirador financer i a quina no. La democràcia i les institucions públiques estan al marge del problema i fora de les possibles solucions.
Espanya es refugia en el nacionalisme i el militarisme perquè no té res a oferir. O sigui que la història, inevitablement, s’accelerarà.
