L’enquistament de l'"A por ellos"

"A l’altra banda cada vegada hi ha més cadires buides. Diàleg, sí, però amb qui?"

Aquest divendres ha acabat la campanya electoral. I ho ha fet deixant clar que ha estat VOX qui ha portat la veu cantant durant aquesta setmana de cursa cap a La Moncloa. Amb totes les enquestes a favor vaticinant fins el doble d’escons per al partit d’extrema dreta, la formació de Santiago Abascal ha aconseguit arrossegar a tota la dreta cap al seu terreny de joc i els seus posicionaments intransigents. Tant és així, que Cs i PP van acabar votant a l’Assemblea de Madrid, aquest dijous, a favor d’il·legalitzar els partits independentistes, a proposta de VOX.

Però no només això. VOX també ha arrossegat a part de l’esquerra espanyola. En el debat televisiu a cinc, Pedro Sánchez va haver d’anunciar tres mesures sobre Catalunya per marcar perfil davant d’un Santiago Abascal que mai mostra fissures en relació al seu posicionament en la qüestió catalana. Ni ell ni tampoc cap dels seus. Catalunya ha estat l’epicentre de la política espanyola aquesta darrera setmana. De fet, ja ho va ser també en gran mesura durant la campanya de les darreres eleccions, les del 28 d’abril. Però en aquella ocasió, semblava que es votava entre dues opcions molt definides: més repressió -amb l’amenaça d’un ‘trifachito’ a l’horitzó- o la possibilitat de diàleg -amb un hipotètic govern de les esquerres-.

 

Però aquesta sensació s’ha esvaït. Ara ja s’ha vist que, més enllà de les formes, no hi ha cap diferència entre PSOE, PP, Cs i VOX pel que fa a Catalunya. I que Podemos no hi té res a fer, perquè és precisament l'altre partit d’esquerres el que més menysté al partit de Pablo Iglesias. I si com diuen totes les enquestes, VOX supera amb escreix el resultat de les eleccions del 28-A caldrà treure’n conclusions. Sembla evident que, llavors, l’“a por ellos” no restarà anecdòtic, sinó que es consolidarà; i caldrà assumir que el franquisme encara està molt arrelat en la manera de fer i pensar d’una gran quantitat d’espanyols, i no només en les institucions o el poder de l’Estat. A l’altra banda cada vegada hi ha més cadires buides. Diàleg, sí, sempre, però amb qui?

 

Comentaris