La divisió, notòria i explícita, de l’independentisme institucional -convenientment amplificada des dels mitjans del sistema-, més algunes escaramusses a Twitter, han generat durant els últims mesos una sensació ambiental de davallada política, alguna cosa semblant a allò que, durant anys, a Madrid van batejar com a soufflé i que equivaldria a la resolució del conflicte entre Catalunya i Espanya per simple desistiment dels catalans. És a dir, l’acceptació d’una derrota total i absoluta per pur convenciment de la impossibilitat de guanyar.
Però el soufflé de l’eufòria madrilenya -que sí que existeix i que és ciclotímic- ha començat a baixar a poc d’inflar-se. N’hi ha hagut prou amb dues anècdotes, desconnectades entre si, per prendre la temperatura real de l’estat de mobilització efectiu de l’independentisme. D’una banda, la simple publicació de les xifres d’inscripcions a la Diada (inicialment, amb una davallada del 25%) ha generat un repunt de la mobilització molt notable, fins el punt de canviar la tendència en positiu. L’altra circumstància és l’aventura freak d’Álvaro de Marichalar, que va intentar robar l’estelada d’un illot de Tossa i es va trobar, en deu minuts, rodejat d’un grapat d’embarcacions que el van obligar -amb total determinació- a retornar la bandera i fugir amb la cua entre les cames. L’aristòcrata madrileny només es va emportar una sèrie de consells sobre l’ús excessiu de les drogues que s’han convertit en el video viral de l’estiu.
L’independentisme hi és perquè té un projecte. És a l’altra banda qui hi ha fatiga. Per això Albert Rivera, Josep Borrell, Inés Arrimadas, Albert Boadella o Álvaro de Marichalar han marxat per no tornar. Perquè ells tampoc no creuen en els soufflés.
