El 14 de setembre de 1989, avui fa exactament 30 anys, moria a Madrid el policia franquista Pedro Urraca Rendueles, l’home que, amb el suport de la Gestapo i el règim de Vichy, va detenir i entregar l’únic president escollit democràticament que acabarà assassinat pel feixisme a Europa. Moria havent estat també en nòmina de la democràcia fins al gener de 1983. Set anys en què aquest policia va assetjar comunistes i suposats membres d’ETA a Bèlgica en nom de la direcció general de Seguretat. Set anys que evidencien que la Transició no va ser netament democràtica. Altrament, els Urraca, els jutges corruptes, els polítics de Franco i els tribunals militars haurien estat jutjats, o com a mínim apartats de les noves estructures democràtiques, per comptes de fer-los encaixar còmodament en el nou sistema i no destorbar-los ni demanar-los explicacions pel seu passat repressiu.
Els continuadors d’aquelles elits del poder polític, judicial, econòmic i monàrquic que es van conjurar per no aixecar catifes el 1978 i van protegir personatges com Urraca, són els que ara jutgen els líders independentistes per haver qüestionat per primera vegada el règim. No només pel que fa a la unitat d’Espanya, sinó a la monarquia il·legítima i al model social i econòmic d’un Estat cada vegada més empobrit per la base i més enriquit per dalt. Per tant, seran sentenciats per set magistrats, però també pel pes de la història d’Espanya.
L’independentisme ha de tenir present la història recent d’Espanya. En una banda, criminals protegits que mai no van passar comptes amb la justícia, i en l’altra, milers de republicans abandonats a les cunetes i milers de judicis franquistes considerats encara legals, perquè ni PP ni PSOE mai no han volgut demanar perdó i reparar les víctimes de l’Estat precedent. Per això la resposta a la sentència no pot ser, una altra vegada, una simple apel·lació retòrica al diàleg amb aquest Estat, un acte de vassallatge a Madrid amb el PSOE o una convocatòria d’eleccions autonòmiques amb les regles del joc del 78. La resposta a la sentència pot ser la darrera oportunitat, com a mínim per una dècada llarga, d’acabar la feina començada l’1-O.
