De totes les frases que es van pronunciar al llarg del judici al Tribunal Suprem, només una es va projectar poderosament cap al futur. Quan Jordi Cuixart va dir “ho tornarem a fer” davant les barbes de Marchena assumia, alhora, els fets del passat pels quals estava essent jutjat i, sobretot, una proposta cap endavant, un nou projecte orientat al mateix objectiu, que continua essent l’emancipació política de la societat catalana. Aquest “ho tornarem a fer” acaba d’adquirir el format d’un llibre-manifest que -al meu modest entendre- és la primera referència sòlida cap a una estratègia efectiva, més enllà de la crisi partidista de l’independentisme.
L’al·legat final de Jordi Cuixart al Suprem devia contrariar enormement als militants de la unitat d’Espanya que el jutjaven. No només per la reivindicació dels fets, ni per la manca de petició de clemència, sinó per la rotunditat amb què va inserir el propi empresonament en una línia contínua de lluita i reivindicació que ell mateix va situar en mans de la ciutadania. “En cap moment no he cercat una reducció de la pena (…) lluny de cap penediment, declaro que tot el que vaig fer ho tornaria a fer. I és per això que sempre he acceptat les conseqüències del meus actes“, escriu una persona amenaçada per una petició de 17 anys de presó en espera de sentència. El projecte de Cuixart -encara un esborrany- es basa en construir una forta capacitat de desobediència, capaç de forçar una sortida democràtica -un referèndum- reconeguda per l’Estat espanyol i Europa.
L’eina, per tant, deixen de ser els partits i les institucions, a qui Cuixart ni tan sols esmenta en les noranta pàgines del llibre, i passa a ser la pròpia societat. Si la desobediència i l’autoorganització van guanyar l’U d’Octubre, poden tornar a posar l’Estat contra les cordes en d’altres objectius. D’aquí es trauria la força per a una negociació. En definitiva, “Ho tornarem a fer” és l’embrió d’una estratègia possible i d’un lideratge probable. Val la pena prestar-hi atenció.
