Pedro Sánchez es creu invulnerable. El líder del PSOE, convençut de la seva bona estrella, és prou barrut com per reclamar, alhora, al PP, Ciutadans, PNB i ERC que el facin president a canvi de res. Ep, i a Podemos li exigeix el vot afirmatiu amb la vaga promesa de col·locar algun saludat en el segon nivell de l’administració espanyola. Els socialistes ho volen tot ara i de franc i pressionen en totes les direccions. De moment, no els surt malament; Ciudatans està implosionant. Però tot això són afers madrilenyo-madrilenys.
Així les coses l’independentisme català té diverses prioritats. La primera és no implosionar; ERC i JxCat han de votar en el mateix sentit perquè pateixen la mateixa repressió i comparteixen el mateix Govern. De moment, els símptomes no van en aquesta direcció i sembla que aquest posicionament fins i tot pot erosionar encara més la precària estabilitat interna de JxCat, sobretot després de la carta dels presos demanant el vot afirmatiu. La segona prioritat és, en la mesura del possible, que el govern espanyol resultant sigui més feble que l’anterior. En aquest sentit, em fa l’efecte que un president espanyol nomenat gràcies als independentistes neix -des del punt de vista del nacionalisme espanyol- amb un defecte estructural que li farà encara més difícil la supervivència. Amb qui aprovarà els pressupostos, d’any en any? D’altra banda, una repetició electoral només seria convenient si els partits independentistes tinguessin opcions reals de millorar el percentatge conjunt, un escenari que no s’intueix per enlloc.
Dit això, Pedro Sánchez ni és la solució, ni la trobarà. Probablement ni tan sols la buscarà. Per aquesta raó crec que, en qualsevol dels casos, el sí o el no a la seva investidura és un debat menor comparat amb l’escandalosa falta d’estratègia de l’independentisme, tan incapaç d’avançar com de plantejar la retirada.
