L’any 2003 vivíem, una mica perplexos, els primers temps de la hipertròfia nacionalista que va impulsar l’Aznar de la majoria absoluta. Dos anys abans s’havia instal·lat la megabandera espanyola de la plaça de Colón de Madrid, de les dimensions d’una pista de tennis, i l’any anterior l’exèrcit espanyol havia ocupat l’illot de Perejil “con viento duro de levante“. En aquest context, el 13 de novembre, un grapat de periodistes -jo entre ells, aleshores treballant a TV3- i 20.000 simpatitzants assistíem al gran míting de tancament de campanya del PSC, en unes eleccions que prometien marcar el final del llarg cicle pujolista. José Luis Rodríguez Zapatero, des de la primera fila, era un discret cap de l’oposició espanyola en el gran moment de Pasqual Maragall. Potser per això, en el seu discurs, Zapatero (després de citar un poema de Martí i Pol) se li va adreçar: “Pasqual, apoyaré…“
Allò va indicar una via possible al catalanisme polític, aleshores encara lluny de l’actual hegemonia independentista. Però el resultat -tot i el ribot d’Alfonso Guerra- va ser catastròfic, fins el punt que, al final d’aquest camí que indicava Zapatero, la ciutadania catalana ha vist com els seus líders polítics i socials han acabat empresonats o a l’exili. El PSOE va passar de l’apoyaré al 155 sense contemplacions i sense assumir cap responsabilitat sobre l’evolució política del conflicte.
Amb l’independentisme dividit i la societat catalana políticament desorientada, el PSOE ha canviat d’estratègia. Ara l’apoyaré li exigeixen els socialistes a Podemos respecte a “l’aplicació hipotètica” d’un nou 155 contra Catalunya. I els catalans, que es posin el cove del peix per barret. Tot molt federal.
