El 155 impossible de Hong Kong

"Un moviment de dissidència massiva només pot tenir èxit si la iniciativa és horitzontal, impossible d'escapçar amb una sola cadena repressiva"

És molt difícil preveure com poden acabar les protestes massives de Hong Kong, i més encara quan el mateix Donald Trump ha internacionalitzat aquest conflicte, inserint-lo com a element de negociació en la crisi políticofinancera entre els EUA i la Xina. Però hi ha un element important del qual se'n poden extreure lliçons; en el cas de l'antiga colònia britànica les protestes han estat de base popular, sense intervenció institucional. És més, el govern local de Carrie Lam -per cert, financerament independent de Pequín- ha actuat decididament contra els manifestants, als quals ha advertit constantment del fet que poden convertir-se en l'excusa d'una intervenció de força ordenada per les autoritats xineses.

El de la Xina és, segurament, el govern més independent del món. Per dimensions, potència, economia i influència, els dirigents de Pequín poden permetre's luxes autoritaris que en un altre lloc del món seien impossibles o impensables. Però, de moment, l'amenaça d'un nou Tiananmen no es concreta i la crisi es va allargant sota la mirada cada cop més atenta de l'opinió pública internacional. I això es deu, almenys en part, a la dificultat d'escapçar un moviment molt arrapat a la base, impossible de liquidar sense una intervenció desproporcionada que podria afectar molt seriosament l'estabilitat d'una les les places financeres més importants del món.

 

Salvant les énormes diferències amb d'altres conflictes -Catalunya entre ells- i a falta de veure l'evolució de Hong Kong, queda clar que un moviment de disidència massiva només pot tenir èxit si la iniciativa és horitzontal, impossible d'escapçar amb una sola cadena repressiva. I això ho està comprovant fins i tot la Xina, un estat que, potser, és el més imbatible del món.

 

Comentaris