Un dels afloraments més desagradables que -per ara- ha sortit a la superfície per efecte de la crisi de la monarquia espanyola és el masclisme pestilent dels raonaments que pretenen justificar la perpetuació de la família Borbó al capdavant de l’Estat. Segons aquest argumentari, Joan Carles I hauria estat seduït i enganyat, a causa d’una senilitat incipient, per una comissionista sense escrúpols -Corinna- que s’hauria aprofitat d’un vell faldiller en benefici propi. El mite etern de la dona perversa i calculadora que utilitza la seva bellesa per subjugar els homes, que no poden evitar caure a la seva xarxa. Una faula que no lliga gens amb les gravacions de Villarejo, on l’amant del rei és perfectament conscient dels delictes que s’estan cometent, en contraposició a la indiferència del comissionista principal, que és el monarca espanyol. És més, no era Corinna sinó el Borbó qui llegia discursos moralistes als ciutadans de l’Estat mentre feia funcionar a tot drap la màquina de comptar bitllets de la Zarzuela.
Però encara hi ha un personatge potser més desvergonyit encara. La reina emèrita -que encara cobra uns 200 mil euros l’any i apareix a totes les martingales financeres- s’intenta dibuixar com una víctima de les infidelitats del seu marit. Una dona que ha preferit viure de la rifeta abans que plantar un senyor amb qui no s’ha parlat durant dècades. Sofia projecta la imatge de l’esposa antiga, que prefereix mantenir l’estatus i els privilegis a plantejar-se una vida més esforçada, però independent. Ara ha transcendit que durant tots aquests anys s’ha limitat a utilitzar la seva posició per intentar perjudicar les amants successives del seu marit. Penós.
Dona bona: Sofia. Dona dolenta: Corinna. I així estem, encetant la tercera dècada del segle XXI amb contes de reines, princeses, fades i bruixes per a consum del populatxo.
